Aquest butlletí digital neix en format de bloc com a lògic corol·lari de
'REUNIÓN DE MUERTOS', novel·la de Toni Rumbau recentment publicada per
Arola Editors. Per cert, la versió catalana apareixerà próximament. Encara que ocupi el seu lloc propi en el conglomerat de blocs de
l'autor, Lo Full constitueix de fet un cas a part, fruit dels encontres propiciats pels
dramàtics esdeveniments ocorreguts el juliol del 2005 a Barcelona. Uns fets
narrats per la novel·la però que d'alguna manera s'han allargat en el temps
fins al dia d'avui, com ens ho ve recordant el mateix Julià Sotaterra en els
seus textos aquí publicats.
L'admiració que sent el difunt pel periodisme seriós i de veritat, i prenent sempre a La Vanguardia com a model de diari impossible d'emular però al qual sempre hem d'imitar en les seves coses bones, ha considerat imprescindible incorporar una secció de Cartes al Director, no només per als residents del cementiri que vulguin expressar les seves queixes i opinions, sinó oberta a tota la ciutadania viva de Barcelona.
Lo Full, però, és més que un bloc. És una revista de morts, això és cert, però les seves dosis de vitalitat són tan altes com baixes són les constants vitals dels seus protagonistes. Lo que no és cap impediment a l'excel·lència dels seus redactats. Una cosa no treu l'altra, diu el viu, i la mort no ens treu les ganes de viure, diu el mort.
Com s'indica en la novel·la, en referència al cas del mort Julià, 'les seves ganes de viure eren sens dubte una de les raons principals del seu estar viu, però no l'única. El mateix Julià pensava que aquest afany dels morts a mantenir-se en actiu i en contacte amb els vius, era un fenomen modern, propi de la nostra època consumista i hedonista, tan diferent de les edats religioses. Considerava que abans els qui morien sabien molt bé a on anar, cada un amb els seus destins de cel, paradís, infern o purgatori, diferents segons les creences, però ben ordenats i definits, amb les seves jerarquies, plànols d'elevació i plànols de descens. Avui en canvi, la gent normal desconeix aquestes destinacions, el que explica que en morir es quedin a la lluna, sense saber on anar, més a prop per tant dels vius, en haver-se retallat la distància que separa els uns dels altres. La llei que prohibeix la comunicació entre els dos mons, malgrat l'enorme pes de la inèrcia que la sosté, tendeix a reduir els seus efectes, lo que permet en alguns casos transgredir-la. Això és el que pensava Julià, aplicant el seu cas a aquestes noves circumstàncies.'
És estrany i inusual, deu pensar el sorprès lector. I, tanmateix, són els fets els que ens han obligat a tractar determinats aspectes de la realitat no sempre amables amb la raó comuna. Com diu Julià: 'No cal insistir ni cansar ningú amb massa aclariments. Les coses són com són, sense que mai s'hagi vist a la realitat demanar permís per ser com és. Apanyats estaríem nosaltres, i la realitat, si les coses no fossin així '.
L'admiració que sent el difunt pel periodisme seriós i de veritat, i prenent sempre a La Vanguardia com a model de diari impossible d'emular però al qual sempre hem d'imitar en les seves coses bones, ha considerat imprescindible incorporar una secció de Cartes al Director, no només per als residents del cementiri que vulguin expressar les seves queixes i opinions, sinó oberta a tota la ciutadania viva de Barcelona.
Lo Full, però, és més que un bloc. És una revista de morts, això és cert, però les seves dosis de vitalitat són tan altes com baixes són les constants vitals dels seus protagonistes. Lo que no és cap impediment a l'excel·lència dels seus redactats. Una cosa no treu l'altra, diu el viu, i la mort no ens treu les ganes de viure, diu el mort.
Com s'indica en la novel·la, en referència al cas del mort Julià, 'les seves ganes de viure eren sens dubte una de les raons principals del seu estar viu, però no l'única. El mateix Julià pensava que aquest afany dels morts a mantenir-se en actiu i en contacte amb els vius, era un fenomen modern, propi de la nostra època consumista i hedonista, tan diferent de les edats religioses. Considerava que abans els qui morien sabien molt bé a on anar, cada un amb els seus destins de cel, paradís, infern o purgatori, diferents segons les creences, però ben ordenats i definits, amb les seves jerarquies, plànols d'elevació i plànols de descens. Avui en canvi, la gent normal desconeix aquestes destinacions, el que explica que en morir es quedin a la lluna, sense saber on anar, més a prop per tant dels vius, en haver-se retallat la distància que separa els uns dels altres. La llei que prohibeix la comunicació entre els dos mons, malgrat l'enorme pes de la inèrcia que la sosté, tendeix a reduir els seus efectes, lo que permet en alguns casos transgredir-la. Això és el que pensava Julià, aplicant el seu cas a aquestes noves circumstàncies.'
És estrany i inusual, deu pensar el sorprès lector. I, tanmateix, són els fets els que ens han obligat a tractar determinats aspectes de la realitat no sempre amables amb la raó comuna. Com diu Julià: 'No cal insistir ni cansar ningú amb massa aclariments. Les coses són com són, sense que mai s'hagi vist a la realitat demanar permís per ser com és. Apanyats estaríem nosaltres, i la realitat, si les coses no fossin així '.
No hay comentarios:
Publicar un comentario