Em dic Julià Sotaterra i és un honor per a mi iniciar aquest bloc nascut
entre els meus col·legues del cementiri i propiciat pel titellaire Toni Rumbau,
expert en aquestes matèries. Sóc, en efecte, i com s'indica a la portada, un
mort del cementiri de l'Est o del Poblenou, el més antic de Barcelona. Crec que
ja va sent hora que els difunts de la ciutat reivindiquem les nostres
aportacions al bé comú de la ciutadania barcelonina. No només per les feines
passades sinó per les presents i per les futures, en ser la nostra
dependència del calendari, relativa.
Són moltes les coses que podem aportar a la ciutadania viva de la nostra ciutat, i seria una pena ignorar-les. Es ja prou evident avui dia que una ciutat és fruit de l'aportació dels seus habitants vius i morts. Els uns aporten acció, els altres fonament i sentit de la realitat, és a dir, sentit comú.
Què dir de Lo Full? D'entrada, el nostre butlletí és sense cap mena de dubte el més antic, i crec que també el més actiu, dels publicats en els cementiris del món. Arriscada afirmació, ja que sempre hi ha sorpreses inesperades, però en tot cas, sí dels que han arribat a les nostres mans. Va començar a sortir fa anys, quan vam trobar les primeres escletxes al teixit urbà de Barcelona. Es va vendre durant un temps al vell Teatre Malic, sempre a preus mòdics, allà pels anys noranta, tot i que llavors li dèiem 'La revista de l'espectador anònim'. Massa arriscat revelar el seu origen, tot i que jo ja solia signar amb el meu nom alguns articles.
Són moltes les coses que podem aportar a la ciutadania viva de la nostra ciutat, i seria una pena ignorar-les. Es ja prou evident avui dia que una ciutat és fruit de l'aportació dels seus habitants vius i morts. Els uns aporten acció, els altres fonament i sentit de la realitat, és a dir, sentit comú.
Què dir de Lo Full? D'entrada, el nostre butlletí és sense cap mena de dubte el més antic, i crec que també el més actiu, dels publicats en els cementiris del món. Arriscada afirmació, ja que sempre hi ha sorpreses inesperades, però en tot cas, sí dels que han arribat a les nostres mans. Va començar a sortir fa anys, quan vam trobar les primeres escletxes al teixit urbà de Barcelona. Es va vendre durant un temps al vell Teatre Malic, sempre a preus mòdics, allà pels anys noranta, tot i que llavors li dèiem 'La revista de l'espectador anònim'. Massa arriscat revelar el seu origen, tot i que jo ja solia signar amb el meu nom alguns articles.
 | ||
| Algunes portades dels primers Lo Full. |
Avui, per sort, el món
està més madur i evolucionat, i a ningú l’estranya ni sembla importar-li un
rave que els morts parlin i es passegin entre els vius. Titllats com una
extravagància més en el mercat mundial de les extravagàncies, els difunts que
ens hem pres la llicència d'estar vius podem sortir al carrer sense cap perill:
mentre guardem un cert decòrum, discreció i un educat tarannà, i, lo més
important, mentre paguem les nostres consumicions com déu mana, ningú ens dirà
res.
Però no hi ha dubte que alguna cosa va canviar per sempre després de la gran trobada de morts celebrada a Barcelona el juliol de 2005: allò que uns van denominar la Intercronomaquia i d’altres l'Assemblea o la Gran Reunió, va ser un abans i un després, un punt i a part que ens va alliberar de ressentiments i complexos. Per saber sobre aquesta trobada, els convido a llegir la novel·la que ha escrit Toni Rumbau i que ha publicat Thot Arts amb el títol de REUNIÓN DE MUERTOS. Un encert de l'autor ha estat presentar els dramàtics fets esdevinguts aquell estiu sota forma de novel·la, doncs sabut és com la ficció autoritza i dóna llicència a lo que aparentment impossible.
No vull anticipar-me i millor és deixar que les veritats s'imposin pel seu propi pes. Els fets són els fets, i per molt que es vulguin negar, són aquí i aquí es queden per als qui estan disposats i són capaços de veure'ls.
Tornem a Lo Full i a aquest bloc, que considero un gran avanç. S'ha acabat l'època del paper, sempre tan escàs al cementiri! Quants problemes ens hauríem estalviat si haguéssim comptat abans amb aquesta meravellosa eina! La tècnica és avui una meravella que també els morts volem aprofitar. No en excés, tot s'ha de dir. La raó és clara: els ordinadors i lo que s'anomena Intel·ligència Artificial és avui lo més semblant a viure en els àmbits i els confins de la mort. I com comprendrà el lector, a nosaltres, els morts, ens sedueix més estar en lo viu que en lo difunt, per molt viu que estigui. D'aquí el nostre allunyament de la tecnologia, que defugim per motius de salut vital. Però això no vol dir que no la valorem ni neguem les seves virtuts, sobretot quan ens estalvien el paper i les seves logístiques.
Benvingut sigui doncs aquest bloc monumental encara que discret, situat com està en lo que podríem denominar un grau zero d'existència. Amb ell volem expressar-nos els quatre poetes del cementiri -alguns molt bons versificadores- i els que encara tenim ganes d'explicar coses. I obert a la veu dels vius, no cal dir-ho.
Seria injust acabar aquesta primera intervenció sense esmentar al general de la logística que és el senyor Llongueras, que en pau descansi, el meu secretari en tantes tasques de la Ultratomba i encarregat de la distribució i de la composició executiva del Butlletí. Un mèrit que un dia la ciutat de Barcelona haurà de reconèixer, atorgant-li algun títol honorífic i potser una estàtua en alguna plaça d'algun barri de la ciutat. Sense ell, Lo Full no seria Lo Full, sinó una fulla qualsevol, de les que neixen, fan la viu-viu i moren sense solta ni volta. Mil brindis, per tant, pel senyor Llongueras i pels seus quatre col·legues del cementiri, redactors tots de Lo Full!
Però no hi ha dubte que alguna cosa va canviar per sempre després de la gran trobada de morts celebrada a Barcelona el juliol de 2005: allò que uns van denominar la Intercronomaquia i d’altres l'Assemblea o la Gran Reunió, va ser un abans i un després, un punt i a part que ens va alliberar de ressentiments i complexos. Per saber sobre aquesta trobada, els convido a llegir la novel·la que ha escrit Toni Rumbau i que ha publicat Thot Arts amb el títol de REUNIÓN DE MUERTOS. Un encert de l'autor ha estat presentar els dramàtics fets esdevinguts aquell estiu sota forma de novel·la, doncs sabut és com la ficció autoritza i dóna llicència a lo que aparentment impossible.
No vull anticipar-me i millor és deixar que les veritats s'imposin pel seu propi pes. Els fets són els fets, i per molt que es vulguin negar, són aquí i aquí es queden per als qui estan disposats i són capaços de veure'ls.
Tornem a Lo Full i a aquest bloc, que considero un gran avanç. S'ha acabat l'època del paper, sempre tan escàs al cementiri! Quants problemes ens hauríem estalviat si haguéssim comptat abans amb aquesta meravellosa eina! La tècnica és avui una meravella que també els morts volem aprofitar. No en excés, tot s'ha de dir. La raó és clara: els ordinadors i lo que s'anomena Intel·ligència Artificial és avui lo més semblant a viure en els àmbits i els confins de la mort. I com comprendrà el lector, a nosaltres, els morts, ens sedueix més estar en lo viu que en lo difunt, per molt viu que estigui. D'aquí el nostre allunyament de la tecnologia, que defugim per motius de salut vital. Però això no vol dir que no la valorem ni neguem les seves virtuts, sobretot quan ens estalvien el paper i les seves logístiques.
Benvingut sigui doncs aquest bloc monumental encara que discret, situat com està en lo que podríem denominar un grau zero d'existència. Amb ell volem expressar-nos els quatre poetes del cementiri -alguns molt bons versificadores- i els que encara tenim ganes d'explicar coses. I obert a la veu dels vius, no cal dir-ho.
Seria injust acabar aquesta primera intervenció sense esmentar al general de la logística que és el senyor Llongueras, que en pau descansi, el meu secretari en tantes tasques de la Ultratomba i encarregat de la distribució i de la composició executiva del Butlletí. Un mèrit que un dia la ciutat de Barcelona haurà de reconèixer, atorgant-li algun títol honorífic i potser una estàtua en alguna plaça d'algun barri de la ciutat. Sense ell, Lo Full no seria Lo Full, sinó una fulla qualsevol, de les que neixen, fan la viu-viu i moren sense solta ni volta. Mil brindis, per tant, pel senyor Llongueras i pels seus quatre col·legues del cementiri, redactors tots de Lo Full!
No hay comentarios:
Publicar un comentario